Ou al niu

Potser soc una mica ingenu, però m’il·lusiona creure que el que fem els arquitectes no només intenta resoldre estètica i funcionalment un problema espacial, sinó que el que realment formulem és un pla que orienta les conductes dels usuaris i que, en certa manera, influeix en el comportament d’una societat. Si ho fem conscientment es podria dir que l’arquitectura proposada és també pedagogia. I si, a més a més, som capaços de fer-ho transversalment, amb els experts i amb els usuaris, convertint el procés en un autèntic laboratori social, aleshores, l’arquitectura és pedagogia i política.

Tot projecte urbanístic, arquitectònic o de disseny comporta una certa ideologia. Els projectes mai no són del tot neutres i és fàcil saber de quin peu es calça responent coherentment dues preguntes fonamentals: per què i per a qui dissenyem?

Un arquitecte pot projectar un magnífic edifici o objecte, però si, en preguntar-li el perquè del disseny, la resposta és inconsistent pel que fa a les bases ideològiques i morals que creu adequades, el disseny mai no podrà ser bo. Posem per exemple que estiguem profundament preocupats pel medi ambient (que a aquestes alçades, tots els arquitectes n’hauríem d’estar), no podríem acceptar un disseny com a correcte si malbarata materials o recursos o contamina l’aigua i l’aire que respirem. O si fóssim pacifistes, tampoc no acceptaríem l’encàrrec d’un revòlver, un canó, un búnquer, un vaixell de guerra o, portant-ho a l’extrem, una bomba per matar persones… per molt ben dissenyada que estigués!

De tots els edificis que va construir l’estudi d’arquitectura MBM, per a mi, l’escola Garbí és dels més ideològics i el que millor respon a aquestes dues senzilles preguntes. Per què i per a qui es va fer l’escola?

El context en què l’escola es crea és el d’un país sotmès a una dura dictadura militar, on urgia imaginar nous escenaris per a les joves generacions que tard o d’hora viurien en democràcia. Una escola que fos un assaig de la societat que necessitàvem en el futur, pensada formalment i organitzativament com una ciutat democràtica, en la qual els espais comunitaris són els espais compartits on exercir la governança de la institució i on poder tractar els alumnes no com a ovelles d’un corral o presoners d’un reformatori, sinó com a ciutadans i ciutadanes lliures.

Vam sentir dir moltes vegades a l’Oriol Bohigas que les escoles que van construir en aquell temps (Garbí, Thau, Costa Llobera, Sant Jordi i unes quantes més) eren petites proves pilot del que després es va poder desenvolupar urbanísticament a la ciutat de Barcelona. Durant els primers anys de la democràcia amb els alcaldes Serra i Maragall, l’Oriol va escarrassar-se a demostrar que l’urbanisme era fonamental per educar noves conductes democràtiques, construint o remodelant una multitud de nous espais públics on podies aturar-te amb veïns i veïnes i gaudir de la llibertat anhelada. Les mal anomenades «places dures» o els carrers reurbanitzats, amb nous espais monumentalitzats que simbolitzaven l’orgull de les lluites antifranquistes, van ser el lloc ideal per reivindicar un nou model de ciutat.

«Calles donde te en-callas y plazas donde te em-plazas», deia l’Oriol en castellà, per realçar el joc de paraules: carrers on poder expressar la serendipitat d’allò inesperat, on cada cantonada és una oportunitat per una trobada casual o un conflicte des d’on desplegar l’essència de la urbanitat; i places on estar-se, on celebrar o manifestar-se i reclamar els drets, però també reconèixer els nous deures d’una jove ciutadania en democràcia.

L’escola Garbí és, de totes les escoles construïdes en aquell temps predemocràtic, la que millor reflecteix aquesta radicalitat política. En el dibuix de la planta es constata clarament l’analogia amb una ciutat, o un poble, on les aules s’organitzen al voltant d’una plaça, concebuda com l’àgora central de l’escola. La «plaça major» on tot passa: on es menja, es representa, se celebra, es juga i es vota. Els carrers (els passadissos) són espais concebuts per passar, però també perquè hi passin coses, mes enllà de la seva funcionalitat com a simples connectors lineals. A cada pas dels carrers de l’escola et pots «encallar» en les seves múltiples dilatacions i contraccions, que formen espais que amplifiquen la funcionalitat de les aules. Les aules, per la seva banda, ja no són cambres tancades a cal i canto, on a dins hi ha un professor dictatorial i uns estudiants aïllats i sotmesos. Les classes s’obren cap als passadissos i cap als jardins i les terrasses amb noves transparències, acceptant la distracció pedagògica i fomentant el comportament solidari dels espais i les decisions comunes.

S’ha de recordar que aquest model escolar no se’l van inventar els arquitectes de l’estudi MBM. Ells coneixien molt bé els models pedagògics anteriors que el franquisme havia intentat esborrar, derivant el pes del sistema educatiu cap a escoles religioses. L’Oriol era exalumne de l’Institut Escola de la República, amic d’en Robert i en Pere Vergés i molt compromès amb el projecte de l’Escola del Mar. I en Josep Martorell era dirigent de l’escoltisme català i vinculat a projectes educatius del seu pare, el pedagog Artur Martorell. També coneixien en detall el que passava a altres països del món, sobretot a Anglaterra (d’on venia el David Mackay, el tercer soci de la firma MBM), però també a Itàlia, amb les innovadores escoles Montessori, o les Open Air Schools d’Holanda. Però és en el projecte de l’escola Garbí on aquesta nova arquitectura i pedagogia adquireixen una volada política mes reivindicativa i radical. Molts dels alumnes que vam tenir la sort d’estudiar durant aquell temps reconeixem aquesta singularitat, on l’obra arquitectònica va tenir un paper fonamental en l’aprenentatge de ser millor ciutadans.

Anys mes tard, moltes altres escoles (i moltes altres ciutats) van anar adaptant aquests models, incorporant però més presència urbana. Una de les crítiques possibles al projecte del Garbí és que es va pensar molt tancat en ell mateix, fins i tot, una mica amagat i camuflat —fixeu-vos que es un edifici sense façanes urbanes massa significades, i col·locat en un no-lloc entre nusos d’autopista—. La seva qualitat principal es desplega en el seu marcat caràcter interior. Diríem que es una closca tancada on es custodia un interior fràgil i irreal, ja que s’hi representava un projecte pedagògic contrari a la realitat política exterior.

Quan penso en aquells anys em venen moltes imatges entranyables al cap. Des de moments solemnes al menjador, a petites històries íntimes en els infinits racons que l’edifici era capaç de combinar. Però mentre escric aquest article el que em ve al cap és l’inigualable ou al niu que ens preparava, de tant en tant, el senyor Prat i la meravellosa senyora Paca. Penso en aquest plat modest i sofisticat com una analogia de la mateixa escola: protegit de l’exterior i amb un sucós i contundent interior que ens omplia de vida. Una lliçó arquitectònica (i gastronòmica) que mai no oblidarem.

 

 

Josep Bohigas i Arnau

Antic alumne i arquitecte.