Noticiari

Dimarts 27 de març, els alumnes d’art de batxillerat de 1r i 2n hem visitat dues exposicions al Caixaforum de Barcelona.

Ens han permès tenir una visió, en un sol matí, de dos moments importants de la nostra història. Ens hem adonat que la nostra manera de mirar i d’entendre el món ha canviat molt des del segle XVII a la primera meitat del segle XX.

Gràcies a Velázquez, ens hem endinsat a l’Espanya de Felip IV. El retrat, la mitologia i la religió eren els temes que centraven les necessitats d’imatges de l’època. Les convencions pictòriques d’aquell moment ens han trasmès un món molt diferent al nostre però amb el qual també compartim alguns elements. Velázquez cercava sempre la veritat i defugia la seguretat dels esquemes ja establerts que, si s’utilitzaven mecànicament, podien esdevenir buits de contingut. La veritat, per al pintor sevillà, sempre anava de la mà de la realitat tangible, cosa francament contemporània.

L’altra exposició s’ha centrat en la figura de Max Beckmann. Aquest pintor alemany va desenvolupar la seva carrera sobretot durant els anys 20 i 30 del segle XX, en un moment clau de la història d’Europa: els anys entre les dues guerres mundials. Estilísticament, se l’emmarca dins de l’Expressionisme alemany del moviment conegut com a Nova Objectivitat. Sota la seva mirada germànica, plena de dramatisme, Beckmann també va tractar els temes del retrat, la mitologia i la religió. I aquí es veuen les diferències respecte Velázquez. Tant el segle XVII com el XX han estat èpoques de grans transformacions i de crisis profundes. Un va donar llum a la fe en el progrés. L’altre en va ser la seva apoteosi i el seu final tràgic. Aquest és el sentiment que impregna profundament l’obra de Beckmann. El va materialitzar amb un tractament agressiu de la matèria pictòrica i amb una manera de representar la figura humana fortament simplificada. Els contorns durament marcats de color negre integren, tot i així, un intens esforç per condensar la intensitat de les seves vivències. Per a ell, com per a Velázquez, la realitat era sempre la referència, per sobre de la subjectivitat.

En definitiva, un matí de luxe. Hem pogut entendre, tot mirant les obres originals, com el talent i la sensibilitat són capaces de trobar maneres honestes de donar forma als temes eterns de l’home sempre i quan cerquem la o les veritats corresponents a cada moment històric i no ens conformem amb els clixés heretats.

Exposició Max Beckmann i Velázquez i Siglo de Oro de comunicaciogpv