Tres colors

Tothom queda impressionat el primer cop que visita l’escola al Mas Ram. Tant si la coneixes de ben petit amb poques ganes de quedar-t’hi, com si te la mires d’adult per confiar-hi mitja infància dels teus fills, com si hi arribes per educar “futurs ciutadans” o fins i tot si la descobreixes de passada, l’escola no deixa indiferent.

La seva implantació amb vistes al mar i el seu entorn enjardinat generen una sensació de confort que t’aïlla de la frenètica vida de la metròpoli propera, com si en quedessis isolat, com flotant en un núvol… Un mar blau, un jardí verd, un núvol blanc… tres colors de l’Escola del Mar i del Mare Nostrum.

La pujada fins a l’escola és una agradable passejada gairebé iniciàtica per la rampa que travessa els jardins del Roserar, Palmera i Castanyers fins arribar a la façana principal on una buguenvíl·lia plena del sol de migdia s’enfila cap al balcó del despatx de Pere Vergés i Farrés, fundador de l’escola. Quan Vergés va visitar el Mas Ram per primer cop digué que era un lloc ideal perquè els nens poguessin “fer classe a l’aire lliure, a l’ombra dels arbres…”

En el llibre “El Mas Ram: Vall de Montalegre, Serra de Marina” l’historiador badaloní Joan Soler i Amigó descriu: “Aquell casal esplèndid encomanava una magnanimitat especial, pagesívola i aristòcrata alhora, masia i palauet –chateau, Villa- la seva fàbrica aplomada, aquella presència generosa i egrègia, el solell i la fascinació de la mar serena des dels seus graciosos finestrals”

Com explica Soler, l’edifici del Mas Ram ha anat canviant d’ús al llarg dels segles. Va ser construït amb finalitats agrícoles per la família Ram al segle XIV; més tard va ser propietat de la Cartoixa de Montalegre que hi va elaborar vi durant segles i poc després de la fil·loxera i amb la desamortizació de Mendizábal, el mas tornà a mans privades a finals del XIX. La casa canvià a ús residencial i al 1913 s’hi dugué a terme un reforma integral a càrrec d’Enric Sagnier i Villavecchia, arquitecte de nombroses obres a Barcelona com el Palau de Justícia, el Temple Expiatori Sagrat Cor del Tibidabo o la Duana del Port de Barcelona entre d’altres. Aquesta rehabilitació donà a l’edifici la seva imatge singular amb la façana principal d’estil eclèctic amb tendències modernistes. Al 1936, durant la Guerra Civil el Mas Ram esdevingué un allotjament de refugiats. Posteriorment s’hi van dur a terme una altra reforma i ampliació a càrrec de l’arquitecte Enric Giralt i Ortet. El 15 d’octubre de 1968 l’edifici esdevé un centre educatiu i s’inaugurà la Institució Pere Vergés amb cent vuitanta alumnes de 4 a 7 anys.

Tots aquests canvis d’ús de l’edifici al llarg dels segles han anat transformant la seva arquitectura; els espais pensats inicialment per unes activitats agrícoles o residencials són viscuts en l’actualitat de forma diferent pels petits usuaris d’aquestes darreres dècades.

Així doncs, la façana projectada per Sagnier ha acabat presenciant centenars de curses de colors, concursos literaris, partits de bàsquet i presentacions de càrrecs. El vestíbul a triple espai revestit amb rajoles vidriades verdes ha vist arribar milers de roses en mans de nens i nenes il·lusionats la diada de Sant Jordi. L’escalinata senyorial de pedra ha sentit dir tants cops: “si us plau no correu! aneu per la dreta!”. A la lluminosa biblioteca amb vistes al mar s’hi han apilat Llibres de Lector i taulells d’escacs mentre a l’altre costat del jardí dels Cedres, als horts s’hi cantaven gols a les hores de joc. El semi-soterrani de la planta jardí cada hivern segueix veient ressuscitar tres petits infants conservats en sal prèviament tallats a bocins per un carnisser. L’antic celler del mas, on els monjos hi feien el vi, ara és el menjador dels Càntirs, un dels espais del món on s’han pelat més taronges amb forquilla i ganivet. El despatx del Sr. Vergés amb accés des del jardí dels Plàtans fou més tard el de Mercè Bayarri i Ponsa, directora de l’escola. Aquest espai misteriós només el coneixien els caps de color general i els nens més trapelles que hi anàvem amb el cap sota l’ala a donar explicacions amb el risc de perdre algunes dècimes o algun enter…

Va ser precisament la Senyoreta Bayarri que referint-se a l’entorn físic de l’escola escrigué: “arribem a trobar natural el que en realitat és un autèntic privilegi”. La meva mare em deia que quan em portava a l’escola era feliç de deixar-me en un lloc tan magnífic. Dècades més tard, quan hi deixo els meus fills, recordo aquell sentiment de satisfacció i se’m dibuixa un somriure.

Hug Alemany i Mascarenhas
Antic alumne i arquitecte.