Teresa Torres

Llicenciada en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, Teresa Torres va treballar com a economista del servei de Conjuntura Econòmica de la Cambra de Comerç de Barcelona. L’any 2004 va ser nomenada directora financera de l’Institut Català de Finances (ICF), entitat de crèdit públic de la Generalitat de Catalunya, i l’any 2008, directora general d’IFEM, societat filial de l’ICF i gestora de fons europeus per al finançament d’start-ups i empreses innovadores. Des del 2014 és directora de Banca d’Empreses a Caixa d’Enginyers. 

Els seus pares van ser cofundadors de l’Escola i ella va ser una de les alumnes del primer curs a Esplugues. Recorda les “petites i grans coses” que hi va aprendre.

Com van conèixer els seus pares el projecte de Garbí?

Tenien amistat amb l’abat Brasó de Montserrat i li van demanar consell sobre a quina escola ens podien portar. Els va dir que antics alumnes de l’Escola del Mar estaven construint Garbí per continuar el seu projecte pedagògic i s’hi van afegir entusiasmats, col·laborant des del principi i fent-se’n socis fundadors. D’aquí va néixer també una gran amistat amb Pere Vergés, que va portar-los, per exemple, a fer-se una casa a Capafonts, que encara tenim.

El primer record que li ve al cap…

Són moltíssims, els espais oberts i transparents, la llum taronja dels tendals de les finestres, el menjador tan gran… I la Vida Social, els càrrecs, els colors, la música, la interrelació entre nens de diferents edats i cursos, etc.

Què era el que més els sorprenia de l’Escola?

“Sorprendre” potser no seria la paraula, estàvem en família i no ens sorprenia res. Però amb el temps sí que hem donat més importància als valors que ens van inculcar, a les petites i les grans coses, que al final acaben sent igual d’importants. Ens van ensenyar, per exemple, que si vèiem un paper a terra, encara que no l’haguéssim llençat nos- altres, l’havíem de recollir. Més enllà de l’acte cívic, que seria la “petita” cosa, porta implícit un missatge de cuidar l’entorn, de ser solidari o de no buscar culpables si no solucions, que seria la “gran” cosa.

Recorda amb especial sentiment algun racó de l’Escola? I algun mestre?

Recordo molt especialment el Sr. Hernández, professor de matemàtiques i física i química, i tutor del nostre curs a cinquè de Batxillerat. Ens va treure una mica la tonteria de l’adolescència i ens va obrir l’interès per les coses de fora. La Sra. Núria Andreu també ha deixat un gran record a les nostres vides, malgrat que la fèiem patir una mica.

Un racó molt entranyable era l’espai de darrere de la caseta de les pilotes, al camp d’esports. Uns quants companys de classe saben per què…

Com ha influït el projecte pedagògic de l’Escola en la seva vida personal i professional?

En la vida personal, amb uns valors basats en l’ètica, la solidaritat i la curiositat per analitzar i tractar de comprendre i millorar el nostre entorn. En la vida professional, i ja ho vaig notar a COU, ens havien ensenyat a escriure bé, a resumir, a redactar, a expressar-nos i això m’ha estat molt útil.

Com a coneixedora de la realitat empresarial, creu que el món educatiu s’ha d’apropar més al professional?

Absolutament. Per exemple, a les escoles no s’ensenya pràc- ticament res del món de l’economia i l’empresa i després, quan ens fem grans, quasi tot el que fem a la nostra vida hi està relacionat. Això està canviant, però molt poc a poc. Jo faig un voluntariat d’ensenyar economia a les escoles, que té molta demanda i un gran èxit. Aquestes iniciatives no caldrien si s’introduís la matèria al currículum escolar. Imagino que això passa amb moltes altres professions.

Què creu que valoren més les empreses a l’hora de contractar nous professionals? 

Cada vegada més la polivalència. És lògic que, per a tasques molt concretes, calgui una formació molt especialitzada, però en general, i per desenvolupar càrrecs de gestió i direcció, tenir una visió global de l’entorn i del què es mou és fonamental.