Noticiari

A les nostres escoles contínuament cerquem les noves eines i recursos pedagògics que millor s’adapten a les necessitats (canviants) dels infants i de la societat. Però si existeix una necessitat o motivació innata a l’infant i que no canvia al llarg del temps, és la de jugar.

“Els petits tenen necessitat de jugar i és convenient que juguin, doncs el joc és moltes vegades excitador de la vida intel·lectual i els proporciona l’ocasió per desenvolupar qualitats motrius molt variades”.

                                               Pere Vergés

De fet, en l’etapa d’Infantil el joc és el principal mètode d’aprenentatge perquè durant la seva pràctica es donen (es presenten, s’experimenten i es consoliden) un seguit d’aprenentatges que apareixen de forma natural, espontània i real. Jugar i aprendre són dues accions que, especialment durant la primera infància i gairebé tota l’etapa escolar, van plegades.

Però, quina relació hi ha entre “Aprenentatge” i “Joc Motor”?

Que l’infant arribi als coneixements a partir de les seves interaccions físiques i reals amb l’entorn permet que l’aprenentatge sigui més autònom i lliure, fet que provoca que sigui més personal i significatiu. En aquest punt, és possible traçar un pont entre “psicomotricitat” i “aprenentatge” i ens servim d’altres pedagogs d’influència europea, com Dewey (1916) i Ferrière (1927), que juntament amb el nostre referent, el Mestre Pere Vergés, assenten les bases d’un mètode pedagògic que atorga més importància a les capacitats i habilitats psicosocials per sobre de les acadèmiques. És a dir, entenen que l’infant arriba a l’aprenentatge a partir de situacions d’experimentació pràctica i de contacte amb l’entorn i les situacions de la vida real, més que a través de la transmissió teòrica de coneixements i de l’aprenentatge memorístic no contextualitzat.

Aquestes característiques permeten que els aprenentatges siguin més oberts i creatius. Això dona pas a la imaginació, cosa que provoca en l’infant més curiositat i motivació. La curiositat i la motivació són, en paraules de David Bueno (2017), els combustibles de l’aprenentatge. I és especialment entre els 2 i els 6 anys quan es multipliquen les possibilitats (motrius i cognitives) per a l’experimentació i l’aprenentatge. Succeeix perquè moltes de les estructures i funcions cognitives ja estan desenvolupades i es donen la major part dels aprenentatges bàsics i elementals que serviran de base per als aprenentatges complexos que s’aniran afegint. Per aquest motiu, per tal de garantir la consolidació d’aquesta “base elemental”, és determinant que l’aprenentatge es presenti mitjançant el joc, el moviment i la interacció directa amb l’entorn.

Aquest enfocament coincideix amb altres pedagogues més actuals, com Emilia Reggio (2005), qui subratlla la importància de l’experiència corporal i del joc motor per al desenvolupament de l’infant. Sosté que el moviment és una part fonamental de la formació cognitiva, emocional, social i creativa, i que els infants aprenen a través de l’expressió motora. Segons aquesta teoria els infants necessiten experimentar la llibertat de moure’s i expressar-se per desenvolupar la seva curiositat, imaginació i capacitat de pensar críticament. Addicionalment, el joc motor i el moviment provoquen reaccions positives envers els companys. Passar-ho bé ens ajuda a estar de bon humor i a ser feliços. Sembla una obvietat dir que un alumne feliç que desprèn emocions positives estarà més motivat, però és que, quan les emocions són positives, l’organització cognitiva permet pensar de forma més flexible, creativa i eficient.

Incidir en l’estat d’ànim des de les sessions de Psicomotricitat permet no només una millor experiència i augment de les habilitats i capacitats físico-motrius, sinó que també ajuda els infants a poder estar més concentrats i a ser acadèmicament més eficients a les següents tasques o tallers d’aprenentatge, com per exemple els racons de llengües, de matemàtiques, d’experimentació, etcètera (Díaz-Gabriel, 2019).

I a què ens referim concretament quan parlem del taller de “Psicomotricitat” a l’Escola?

Comencem per “Psicomotricitat”: Per a molts autors experts en el tema el concepte de psicomotricitat, en la seva accepció més àmplia, es refereix al desenvolupament psicològic i a la construcció somatopsíquica de l’ésser humà en relació amb el món que l’envolta.

Alguns dels referents històrics en aquest tema són, per exemple, Piaget i Vigotski (S-XX) com a responsables d’explicar el desenvolupament neurocognitiu i físic dels infants i de relacionar-lo amb uns bons nivells d’activitat física en els primers anys de vida. Més recents són Pikler i Aucouturier (S-XXI) i les seves propostes a favor d’una estimulació a partir de contextos i espais rics en possibilitats de situacions de joc, en les quals els infants experimenten lliurement a través de les seves capacitats i habilitats motrius i les experiències corporals, sempre en interacció amb l’entorn. A més, durant les sessions de psicomotricitat, els infants juguen, interactuen i experimenten amb el seu entorn des d’un apropament espontani, lliure i imaginatiu. En aquest context desenvolupen la creativitat, l’atenció, la memòria i el llenguatge (perquè es troben amb diverses situacions que promouen la seva imaginació, els reptes i l’esforç per aconseguir el que es proposen…) alhora que desenvolupen habilitats motrius com, per exemple, córrer, saltar, fer equilibris o situacions de coordinació (ull-mà-peu).

Aquesta interacció pot donar-se dins o fora de la sala de Psicomotricitat, amb materials o sense, de forma individual o col·lectiva, amb més o menys ajuda i guiatge del mestre/a… i a través de diversos reptes i habilitats físiques, tals com els moviments corporals, la motricitat fina, les sensopercepcions, la respiració, els sentits, les emocions, el treball d’hàbits, de valors… entre d’altres propostes motrius que l’infant desenvoluparà a partir tant dels propis interessos com dels objectius d’aprenentatge planificats per l’equip docent.

En la planificació d’aquestes propostes de psicomotricitat, el mestre o la mestra es regeix per dos punts de partida essencials:

• Confiança en les capacitats dels nens i les nenes.
• Acompanyament dels infants i preparador en els entorns o contextos de joc motriu.

La nostra mirada cap a cada infant és per a ells una espècie de confirmació i d’estímul per seguir avançant en les seves consecucions espacials i en el descobriment de les seves possibilitats. És el que anomenem l’observació participativa. El paper d’acompanyament és el de crear i organitzar aquells entorns i contextos de joc motriu d’acord amb les propostes adequades a les diferents etapes de desenvolupament i a les possibilitats dels infants de cada grup-classe, contemplant que hi hagi una alternança de propostes que permeti una gran varietat i progressió de moviments i reptes.

En definitiva, contemplem el taller de Psicomotricitat com un espai d’aprenentatge on els coneixements s’aprenen a través de les vivències i pràctiques motrius realitzades a partir del propi cos. Com sempre diem, el propòsit de l’escola és preparar els nens i les nenes per al present i per al futur dins un món real i físic, en el qual han de poder interactuar, moure’s, pensar i desenvolupar una sèrie d’accions. Aquestes accions, molt habitualment, són executades a partir dels moviments del propi cos, és a dir, l’infant identifica, s’adapta i interactua amb el món que l’envolta a través de la seva pròpia corporeïtat i la seva relació amb l’espai, el temps i els objectes. Per aquest motiu entenem que l’educació pel moviment, ja sigui dins o fora de les hores de Psicomotricitat, contribueix al desenvolupament integral dels infants.

Gabriel Díaz Cobos

Responsable de l’Àmbit d’Estètica, Salut i Esport