David Pellicer

Als 16 anys va començar a treballar a l’empresa familiar de fabricació d’ulleres, que acabaria refundant com a Etnia Barcelona. Avui, és una firma de referència arreu del món.

Com recorda els anys a l’Escola de Badalona?

Els meus pares buscaven un centre que reunís les condicions òptimes per al meu desenvolupament. Jo venia d’una escola petita, molt familiar i amb molt pocs recursos.

Què és el que més li va sorprendre?

Les dimensions de l’escola i les seves instal·lacions. També que estava molt neta i la quantitat d’alumnes que hi havia. I la disciplina. M’encantava jugar als escacs: crec que van ser decisius per a mi, van estructurar el meu pensament a nivell estratègic i van ensenyar-me a pensar mes enllà. Hi va haver mestres que van creure en mi i aquest és un valor clau per al desenvolupament de qualsevol nen: que creguin en ell i ho demostrin. Hi havia bona gent, gent amb valors.

Era conscient de la diferència d’estudiar a Garbí Pere Vergés en relació a altres centres?

La diferència era evident, encara que jo, erròniament, mai no vaig donar als estudis la importància que mereixen. Fins que no vaig posar-me a treballar, no vaig adonar-me de la importància que té el saber general.

Com creu que ha influenciat el projecte pedagògic de l’Escola en la seva vida personal i professional?

Vaig estudiar pocs anys a Garbí, però l’Escola m’ha aportat alguna cosa en cada etapa de la meva vida. Em va donar una altre visió de les persones, de les famílies i de l’educació. Jo mai no havia estudiat escacs o ètica com assignatures, i van ser de gran valor.

Quina creu que ha estat la clau del seu èxit professional?

Destacaria la sort de tenir uns pares que m’han ajudat molt. Un moment clau va ser quan el negoci familiar va tancar i, quan tenia uns 16 anys, vaig bolcar-me a intentar recuperar-nos econòmicament. Començar de zero és el millor regal que hagi tingut mai. M’ha ensenyat que tot és possible, pas a pas, de manera autodidacta.

Creu que el món educatiu s’ha d’apropar més a la realitat del món professional?

A banda dels coneixements tècnics, que sempre hi ha temps d’aprendre, l’activitat professional es basa en aptituds que sí que s’haurien de desenvolupar millor a l’escola, mitjançant casos pràctics. Parlo de lideratge, seguretat en un mateix, xerrades en públic (expressió oral i corporal), competitivitat, ganes de fer coses i superar-se… També s’hauria de posar més atenció a explicar el perquè estudiem cada assignatura i transmetre què ens aportaran a les nostres vides un cop siguem adults.

Quins consells donaria a aquells estudiants que vegin el futur molt negre davant l’actual atur juvenil?

Els diria que no en facin un gra massa, que no estem en guerra i el futur pinta molt i molt bé. Jo no sóc millor que ningú, però sí que sóc pitjor que molts. I què? Per què tinc èxit? Perquè el busco! Tothom és capaç, no només de trobar feina, sinó de trobar-la d’allò que més li agrada fer. I es menteixen si diuen que no. Doncs aprèn una professió, treballa gratis, fes-te valer, i ja et pagaran i et valoraran. I tingues tenacitat, estratègia i creu sempre que és possible. Amb aquests tres ingredients, tot és possible. No hi cap altre secret, la resta és treballar, estudiar, provar i sempre millorar. Si estàs disposat a sacrificar-te, l’èxit és allà i no està reservat a uns pocs privilegiats, és de tots. Per què la majoria dels empresaris més rics (econòmicament) vénen de zero? Perquè tot és possible.