Aprofitar la curiositat innata per aprendre ciència

“La nostra directriu ha estat l’observació i la contemplació dels fenòmens naturals com a via del coneixement científic” 

Vergés, Pere: Libro de evocaciones pàg50

 

Les noves generacions estan molt familiaritzades amb la tecnologia i, aparentment, ben preparades per als nous requeriments del dia a dia. No obstant això, estan també molt acostumades a tenir allò que volen de manera immediata, per tant, no acostumen a fer-se preguntes, o quan se les fan, en el millor dels casos, simplement les googlegen i així ja troben la resposta. El procés d’ensenyament – aprenentatge de les ciències experimentals no pot limitar-se a l’estudi mitjançant llibres i teories (USA Lab Equipment, 2020), sinó que també s’hi ha d’incorporar l’observació i la manipulació d’objectes de la vida real (Danhauser, 2018). Feu i Pedreira (2005) afirmen també, en aquesta mateixa línia, que no es pot afrontar l’aprenentatge científic sense el contacte directe amb el món que ens envolta. Els infants, des que són ben petits, senten una curiositat pel seu entorn, fet que els mou a explorar i voler entendre tot el que viuen (Feu, 2009). Això ens genera una gran oportunitat als docents ja que ens permet implicar-los en l’aprenentatge de la ciència, la finalitat de la qual és explicar el que passa al nostre voltant. L’estudi de la ciència té com a objectiu principal desenvolupar individus científicament informats i responsables, que poden pensar de manera crítica i prendre decisions fonamentades sobre ells mateixos, sobre l’entorn i  la societat (Senri International School Foundation, 2007). Permet als estudiants explorar i descobrir sent subjectes actius del seu aprenentatge. Alguns “influencers” educatius de renom, com Dewey, defensen que l’experiència aporta un recurs molt valuós, i fa que els aprenents entenguin conceptes, de major o menor dificultat, de manera inoblidable (Smart, 2016). Aquesta mateixa idea s’ha contrastat posteriorment des de la neurociència amb els estudis fets sobre com aprenem. Coll (2018) descriu la necessitat que els processos d’aprenentatge, pel que fa a la seva eficàcia per promoure la realització d’aprenentatges amb sentit i valor personal, presentin una base experiencial, que inclogui actuar, fer i experimentar. 

 

L’experimentació en les classes de ciència prepara per a la vida ja que aporta moltes de les competències necessàries pel segle XXI i permet als nostres estudiants habitar el món, i no només viure-hi (Blosset, 2010). Els alumnes d’educació infantil ja tenen alguna opinió formada sobre aspectes científics (University of Texas, 2021). A partir d’aquestes primeres interpretacions i concepcions (que entre infants varien, però tenen aspectes generals compartits per tots ells), si les acompanyem d’un procés de recerca dialogant amb l’entorn, aconseguim que aquests models espontanis s’enriqueixin i s’apropin al model real (Feu i Pedreira, 2005). La verbalització de les idees per part dels alumnes és imprescindible, segons Feu (2009), perquè afavoreix l’organització del seu pensament i permet que puguem adaptar-los l’ensenyament i decidir quines seran les estratègies didàctiques més eficaces. Aquesta mateixa autora afirma que no n’hi ha prou amb manipular, que cal ajudar els infants a establir relacions. Els mestres els han de plantejar interrogants i estimular aquestes connexions amb altres coneixements i vivències, de manera que s’exerciti l’activació de la memòria, la formulació i la comunicació de les seves idees i els seus pensaments. Una de les finalitats de les nostres escoles és que els alumnes siguin capaços de prendre decisions fonamentades i d’assumir responsabilitats amb reflexió, emprenedoria i confiança. Aquesta formació es treballa, entre d’altres, des de l’aprenentatge de les ciències, aplicant el mètode científic per a la construcció del coneixement de les diferents àrees. Així, cada curs des que comença la seva escolarització, els nostres alumnes participen en sis projectes, cadascun dels quals parteixen d’una situació real i familiar que els cal analitzar.  D’aquesta observació directa se’n genera preguntes que els fan plantejar possibles hipòtesis,  la validesa de les quals han de comprovar o refutar mitjançant la recerca d’informació, o bé, fent experiments que permetin donar-hi resposta. Treballant d’aquesta manera fem realitat la finalitat educativa abans descrita i ajudem els nostres alumnes a construir els fonaments del pensament científic que els permetrà tenir present la necessitat de comprovar, d’una manera o altra, tot allò que moltes vegades les seves vivències, relacions i creences els farien acceptar com a cert. Així, fomentem el pensament crític i autònom en el dia a dia dels nostres infants. A les nostres escoles, a més d’utilitzar el mètode científic com a base per construir el coneixement, pel que fa a les ciències experimentals, compartim amb Feu (2009) la idea que ensenyar ciència és organitzar situacions amb la finalitat d’ajudar els infants a explicar-se què passa al seu voltant. Es tracta d’ajudar-los a organitzar el coneixement i d’estimular-los a compartir les diferents maneres de veure el món i a trobar, entre totes elles, les explicacions més ajustades. I això no es pot fer si no hi ha manipulació, experimentació i interacció amb materials diversos, entre iguals i amb les persones adultes.

 

És per això que a les escoles garbí Pere Vergés durant tots els anys de creixement i aprenentatge apropem els alumnes a les ciències a través del contacte directe amb allò que estan estudiant. Un dels projectes que realitza el nostre alumnat de cinquè de primària porta el títol de “Som científics”. Com és habitual, a partir d’una pregunta sobre la seva realitat propera, pensen algun experiment que els pugui donar resposta i segueixen tots els passos del mètode científic per contestar-la. Tot aquest procés es veu enriquit  amb el desenvolupament de les seves competències comunicatives d’una manera funcional, perquè durant un matí  expliquen els seus descobriments als companys de segon, que gaudeixen d’una bona estona d’experiments i ciència de la mà dels seus referents més grans.

Amb l’alumnat de secundària, aprofitem sobretot les estones en què treballem amb els grups desdoblats per anar al laboratori on, aplicant la mateixa metodologia que segueixen els petits, s’apropen al temes que han treballat prèviament a classe, o bé, construeixen els coneixements que posteriorment acabaran de definir a l’aula ordinària. L’aprenentatge científic ens ha de portar a plantejar-nos actituds de respecte envers el món que ens envolta (Feu i Pedreira, 2005). Conèixer, i per tant comprendre com funciona el món, és un primer pas per canviar la manera  de fer o d’actuar. El coneixement ens pot fer sentir implicats i compromesos amb el món en què vivim, i d’alguna manera potencia accions coherents i justes amb el planeta, alhora que desenvolupa la solidaritat intergeneracional. Com exposava el mestre Pere Vergés (1965), les Ciències a l’escola han de ser curiositat per als més petits, agilitat mental per als de grau mitjà, esforç, constància i iniciació per als grans i, per a tots, la contemplació de les belleses que conté la Natura.