Criança respectuosa: sobreprotecció i límits

Si, tal com explica Sonia Kliass (2020), ens trobéssim en una habitació amb els ulls tancats i haguéssim de moure’ns per l’espai, el primer que faríem seria estirar els braços endavant i intentar trobar algun límit físic que ens servís de referència, d’orientació. Si, per contra, no trobéssim aquest límit, probablement ens quedaríem parats allà on som, sentint-nos totalment insegurs.

Aquesta representació ens permet identificar la importància que tenen els límits en la nostra vida i, més especialment, en la dels nostres infants a l’hora de fer-se grans. Cap família permetria, com comenta Míriam Tirado (2022), que el seu fill trenqués objectes expressament, i menys encara, que agredís una altra persona. Però és cert que, a vegades, no és gens fàcil posar-los. La velocitat de la vida o el canvi de model educatiu, més respectuós i més conscient, no ens ho posen fàcil.

Educar des de l’amor, des del respecte i des del coneixement de les necessitats autèntiques dels nostres infants és el que anomenem criança respectuosa. Però aquesta, evidentment, no suposa no posar límits, sinó posar-los amb amor, oferint recursos emocionals a través del modelatge, respectant el procés evolutiu de cadascun d’ells i donant resposta a les seves necessitats reals. Els infants necessiten sentir-se vistos, estimats i escoltats genuïnament pels seus pares i mares.

Segons Tirado (2022), els límits són aquelles línies vermelles que protegeixen la nostra integritat física, psíquica i emocional i també la dels altres, per poder viure en societat. Qualsevol infant, des que és un bebè, és capaç d’agafar un objecte. Tot i això, és cert que si aquest és a una prestatgeria i no hi arriba, hi haurà un límit natural que no li permetrà agafar-lo. Si, a més, l’infant està assegut i lligat al cotxet, tindrà un límit físic que no li permetrà moure’s. Però quan aquest objecte el té una altra persona, el que l’infant no sap és que l’ha de demanar. I en aquest límit l’adult no pot marxar. L’aprenentatge dels valors i dels límits s’adquireix, durant els primers set anys de vida, a través de la imitació i per tant, per a l’infant, l’adult és un model a imitar (Kliass, 2020).

Tots els que som pares i mares, mestres, professorat o agents educatius intentem ser un bon model per als nostres infants. I tot i que és una feina que suposa un esforç, és important que la puguem fer ben feta ja que els models i els límits els ajuden a:

Sentir-se segurs amb si mateixos: confiar en el seu criteri, en les seves decisions.
Tenir una bona autoestima: acceptar, comprendre i estimar la seva manera de fer, ser i pensar.
Ser més lliures: desenvolupar habilitats que els permetin relacionar-se amb el món que els envolta a través d’uns valors.
Tenir més autonomia: acceptar reptes i creure que són capaços de dur a terme aquelles accions que se’ls proposin.
Ser més responsables: responsabilitzar-se dels seus actes, acceptar-ne les conseqüències i ser capaços de cercar-hi solucions creatives.

Moltes vegades, però, la dificultat per posar límits sorgeix quan volem evitar que els nostres infants visquin una frustració o un patiment. La dificultat dels adults per gestionar els plors i la frustració dels nostres infants, el ritme frenètic de la nostra vida que no és el mateix que el que necessiten els nostres fills i filles i el rebuig dels models educatius preestablerts ens porten a sobreprotegir-los.

Així, quan ometem límits i no reaccionem davant l’agressió a un altre infant, o quan els distraiem de viure una emoció desagradable oferint-los la tauleta o el mòbil quan tenen una rabieta o fins i tot quan els evitem la frustració preparant-los la motxilla quan són capaços de fer-ho, estem educant infants amb poca autoestima, vulnerables a situacions d’abús, amb pocs recursos emocionals, més dependents i, per tant, menys segurs.

I com podem posar límits?

Entenent que només a través d’intentar fer les coses podran aprendre i que, per tant, es tracta d’un procés d’assaig-error en què serà imprescindible que puguem oferir espais temporals i físics perquè puguin adquirir destreses i habilitats.
Tenint molt clar i expressant molt bé què esperem d’ells i elles, essent conscients de quina és la seva capacitat de comprensió i connectant amb les seves ganes d’aprendre.
Revisant quin model d’imitació estem oferint i estant presents, físicament i emocional, a les necessitats dels nostres infants.
No deixant de posar els límits però transformar-los en accions que els infants siguin capaços de fer.

Des de l’Escola, l’adquisició dels valors en el Projecte Pedagògic es treballa, en etapes primerenques, a través del seguiment de models: drets, deures, protocol de menjador o l’ús de dispositius digitals, entre d’altres. En etapes superiors, les activitats vivencials i la reflexió i el compromís personal tenen un paper rellevant. La vida social, l’organització de l’aula, les activitats de centre, la mediació o la revisió i actualització de les normes en són exemples.

Aquesta manera d’educar requereix més temps i esforç i els aprenentatges no són immediats sinó que es veuen a més llarg termini. Però, en canvi, ajuda a fomentar la reflexió dels infants i genera un coneixement durable en el temps que, a diferència de la por, fixa una conducta encara que desaparegui el control.

Marta Sabadell i Vilardaga

Responsable de l’Àmbit d’Orientació