Noticiari

Fill d’Angelina costa, antiga mestra de l’escola, Marc Giró va entrar a Garbí amb pocs mesos de vida i s’hi va estar fins als 18 anys. Reivindica la vigència dels valors que transmet l’Escola.

Com es defineix professionalment?

No he tingut mai vocació. M’he dedicat a anar tirant i a aprofitar les oportunitats… Crec que la societat actual reclama i valora punts de vista descentralitzats, originals, personals… com els que puc oferir jo. Sóc un cuentista de cap a peus, que no és el mateix que viure del cuento… Em sento com aquells comediants que anaven de poble en poble amb un carro: si la funció agrada, m’hi quedo; si no funciona, agafo el carro i tiro endavant.

Com l’ha influenciat el projecte pedagògic de l’Escola?

Diria principalment que l’Escola ofereix oportunitats per anar trobant el teu camí. Per exemple, el primer dia que vaig fer escacs vaig veure que jo no tenia ni la ment ni la predisposició per allò. En canvi, em va atreure la cultura del disseny i l’espai. Treballar en un edifici de Bohigas t’educa l’ull a nivell estètic. La qüestió artística, musical o de les arts escèniques hi estava sempre present, era una possibilitat de vida i de desenvolupar-te creativament.

Va publicar un llibre sobre bones maneres…

Sí, imagino que també és herència de la cura que té l’Escola del “saber estar”. El millor exemple és l’hora de dinar: els que hem passat per Garbí podem pelar qualsevol fruita amb coberts. També m’agradava el cicle del temps: conèixer que ara ve Santa Cecília, després Sant Nicolau, el Nadal, la Quaresma… La sensació d’entendre como funciona el temps i saber organitzar-se. ¡I sabem col·locar molt bé els pronoms febles!

Algún mestre que l’hagi marcat especialment?

Ferran Borràs, professor d’Història de l’Art, que era molt exhaustiu i acabava fent les coses molt fàcils. Em va fer adonar que allò m’interessava i que me’n podria sortir. Els mestres formaven un catàleg de personatges molt original, amb una personalitat i un caràcter molt forts. I vestien molt bé. El Sr. Sánchez, la Mercè Guilera, la senyoreta Andreu, la Núria Vidal… Eren models de persones adultes. És una vergonya que avui no es valori la professió de docent. Una societat que no respecta els seus professors està completament perduda, com s’està demostrant.

Quins coneixements s’haurien de transmetre actualment?

Crec que no podem renunciar a la formació en Humanitats. Saber llegir, escriure o interpretar un text és fonamental per entendre l’entorn on vivim. Els joves d’avui viuen una relació molt elèctrica amb qüestions com la política o el sexe. Potser estem creant adults abans d’hora i els joves necessiten més recursos per encaixar en entorns que inicialment els semblin hostils i aprendre que es poden equivocar, que sempre pots aturar-te i canviar de direcció. També cal revisar els programes educatius des d’una perspectiva de gènere i analitzar l’encaix del col·lectiu d’immigrants. Necessitem institucions lliures, lluny de la política.

Quin és el seu primer record de l’Escola?

A la llar d’infants recordo la fila d’orinals, la senyora Pepita i unes farinetes de fruites que no m’agradaven gens. I el primer dia de parvulari, assegut al banc del jardí de baix, ben abrigat i mirant aquell moviment de nens i mestres. Primer vaig pensar “Mare de Déu, la que ens espera”, però em va fer un clic al cervell i… “Vinga, comença l’aventura!”.